logo
BarnaPorters Fiatc

Compartir en facebook Compartir en twitter Compartir en google+ Compartir en pinterest Compartir en likedin Compartir en WhatsApp

Pere Segarra, l’ídol de ‘Prospe’ es vesteix d’empresari a Califòrnia

Publicat per: Jordi Mestres Rius 7 de desembre de 2016


L’hereu d’una família marcada pel futbol decideix deixar-lo als 26 anys per a prioritzar la feina. Tot i haver jugar a Barça o Espanyol, la millor experiència del gran Segarra ha estat la Montañesa

JORDI MESTRES @jordimestres7
Segarra, amb el seu inseparable megàfon // FOTO: Arnau Vilanova

Segarra, amb el seu inseparable megàfon // FOTO: Arnau Vilanova

Saber prioritzar és una cosa que no s’estila en els futbolistes. Semblen viure en un món a part, però cada vegada més han de saber tenir visió de futur. Sobretot els que no juguen al Bernabéu o el Camp Nou, sinó a Nou Barris o el Sardenya. Pere Segarra és l’últim exemple de que el futbol base és una cosa i arribar a ser professional una altra. Ha jugat amb els millors a Barça o Espanyol, però no més ha gaudit ha estat, curiosament a la Montañesa. “No sóc un professional frustrat”, afirma qui ha descobert al futbol modest coses que no s’ensenyen a les acadèmies dels grans clubs. Ara marxa als Estats Units a viure experiències noves. No és d’aquells amb por als canvis, ja ho veuen.

Si ha de presentar un currículum, segur que tothom el voldria fitxar

Hi ha noms bastant importants. Em sento molt orgullós de la trajectòria que he tingut. Barça, Espanyol, Getafe o Espanyol, però els que no són de tant nivell com la Montañesa també m’han marcat.

És més difícil mantenir-se a dalt de tot que arribar-hi?

Totalment. Pots tenir una bona temporada i arribar, però els mèrits s’han de mantenir. Influeixen molts factors, com la competència. Jo competia amb Marc Bartra, Fontàs i Botía i en l’últim any de juvenil Luis Enrique em va dir “Pere, eres un buen jugador, proyección la tienes, però no tanta como Bartra, Botía o Fontàs”. No es va equivocar (riu). Pensava que al sortir del Barça ho tindria tot i no queia res. Alexanko em deia d’anar a Gavà, Manel Moya al Sabadell... Vaig fer la pretemporada amb el Sabadell B, però van preferir apostar pels veterans. Finalment, una setmana abans de començar la lliga em va trucar el Getafe.

Per què es retira amb 26 anys?

Era ara o mai. Ha arribat un punt en el que pesen més altres coses que el futbol. El tema laboral i encaminar la teva vida i buscar-me un futur. ISL és l’empresa del meu germà i el meu millor amic i porto 3 anys treballant amb ells. Ho hem creat des de zero i ho sento molt meu. El futbol m’ha donat molt, però a la vegada també m’ha limitat. Ara ja no tenia la mateixa motivació. A Llagostera vaig rebre un cop molt fort, toco fons i l’Oriol Alsina decideix no comptar amb mi. A Terrassa recupero la il·lusió, però només trobo pegues i em cremo. Fitxo per la Montañesa per gaudir de l’ambient familiar d’aquest club. Marxo a California, segurament a Los Angeles i me’n vaig al gener.

El període crític que comenta a Llagostera i Terrassa vostè va fer un tweet sobre aquest últim el que qualificava “d’una casa de...”

Jo crec que hi ha hagut moltes injustícies en aquest club. El més cruel i lleig del futbol són els impagaments. Només donàvem la cara els jugadors i els capitans, com jo. Jugàvem molt bé amb David Pirri i gaudíem molt, però no cobrar va pesar massa. El Terrassa va actuar de forma molt trista i ruin i jo no tinc pèls a la llengua. M’estimo el club, però cal ser realistes i estan a Tercera Divisió, no a Segona A. Viuen per sobre de les seves possibilitats.

Si quan jugava al Barça li diuen que acabaria jugant a la Montañesa que hagués respost?

Quan surts del Barça i portes tota l’etapa formativa volent ser professional això és el que esperés. Has d’assimilar que pots tenir o no sort. M’ha faltat continuïtat per exemple a Espanyol B o Llagostera, però no em sap greu de res. Molts jugadors voldrien jugar en aquests equips. No sóc un jugador professional frustrat. He marxat amb un regust increïble, amb les quatre victòries a la Montañesa. Un club familiar que m’ha ensenyat el que no havia après fins aleshores. La humilitat, la generositat, el companyerisme i amb això em quedo.

Segarra ha viscut un comiat immillorable // FOTO: Arnau Vilanova

Segarra ha viscut un comiat immillorable // FOTO: Arnau Vilanova

Sembla que amb aquesta ratxa espectacular els seus companys l’hagin volgut convèncer per a quedar-se.

Correcte. Ha estat així. Semblava determinant o imprescindible, però no és així. Si s’ho creuen, són capaços d’aconseguir el que vulguin. La Montañesa és això, coratge i collons. Ningú mira per sobre a ningú i som invatibles a Nou Barris. Que no pensin que ells no poden. Fins i tot vaig pensar de no anar a Figueres. Vam dinar, ens vam fotre unes ampolles de vi abans del partit... El míster em deixava fer. L’Antonio Escudero no és un ‘hacha’ del futbol, però a nivell personal és una persona 10.

Què li diu el seu pare quan el treu al camp el dia del seu comiat?

Estava molt orgullós de mi. Tant emocionat que no podia parlar. És una saga molt llarga al futbol la dels Segarra i creia que tenia molt futbol per davant. El meu tiet va jugar al Barça i el meu pare al filial. És ADN.

Ha estat una dona la que l’ha forçat a retirar-se?

En absolut. Tot el contrari. És un tema laboral 100% i si hi hagués hagut alguna dona no hagués pres aquesta decisió de marxar. Vaig a Estats Units a créixer i a conèixer món. Abans d’anar viatjaré per Europa.

La formació és important.

I tant. Quan vaig a Getafe el primer que faig és buscar una escola on poder fer el grau superior d’Activitats Físicoesportives. Jo estic al Barça, fent el curs pont, el grau mig al Cornellà... De l’únic que em puc lamentar és de no haver provat lligues secundàries d’Europa. Vaig prioritzar la carrera i no sóc de deixar res a mitges.

Els últims anys ha rendit tant amb els peus com amb el megàfon.

És el lideratge que es transmet al camp que també s’ha de mostrar fora. A Nou Barris, la Montañesa juga sempre amb un home més. Perdent 0-3 contra el Prat al descans, entrar al vestidor, començar a riure’ns de nosaltres dient que som una banda... En 8 minuts, 3-3! Va ser espectacular. Coses així només les he viscut aquí. La interacció afició-jugadors la vaig liderar jo, com també el Manequin Challenge.

L'afició de la Montañesa ha perdut un ídol // FOTO: Arnau Vilanova

L'afició de la Montañesa ha perdut un ídol // FOTO: Arnau Vilanova

No li ha quedat l’espina de no arribar a fer el play-off amb la ‘Monta’?

I tant, hòstia! Va sortir tot perfecte, però en el partit a Vilafranca no vam saber conservar l’avantatge. Si hagués fet play-off ja hagués penjat les botes a l’estiu.

Justament quan va decidir penjar-les va canviar tot.

No sóc imprescindible i ningun jugador ho és, excepte Messi. Aleshores, és un tema de dinàmiques. Jo estava molt centrat en la feina. No em convocaven i tant em feia. Em sentia apart de l’equip i va arribar un moment que el meu pare em va dir: “Pere, és el moment de pujar-te al tren o marxar”. Vaig parlar amb els companys, els hi vaig dir que quedaven 4 jornades i que em comprometia a deixar-m’ho tot per ells. També els vaig demanar perdó per no estar al nivell de la situació. Em tenen idolatrat i jo no sabia ni que dir. Antonio Escudero em truca aquell dissabte a la nit, quan sopava amb el Thiago, just quan estàvem a punt de sortir (12:30hrs). Em diu “Pere, no me falles mañana”. Sort que em va trucar! “Míster, mañana no te fallo”. Vaig marcar i vam guanyar.

Creu que si ho arriba a dir i no guanyen, el final no hagués estat tant feliç?

Acabar guanyant quatre partits és satisfactori no, el següent. Tots els riures d’ara era un drama abans. Un vestidor trist.

 

futbolcatalunya.com Copyright @ 2010-2019
redaccio@futbolcatalunya.com

Avis Legal Política de Privacitat Politica de Cookies