23 oct. 2018

logo
Compartir en facebook Compartir en twitter Compartir en google+ Compartir en pinterest Compartir en likedin Compartir en WhatsApp

Carta oberta #futbolcat: Respecte, si us plau

Publicat per: redaccio 11 d'octubre de 2018


Moment per a la reflexió a FutbolCatalunya.com. Us convidem a meditar sobre una situació que es viu al nostre futbol i que narra en primera persona qui ho pateix

LAURA CORREAS MARTÍNEZ
Laura Correas és àrbitre de futbol i ens convida a la reflexió en aquest article

Laura Correas és àrbitre de futbol i ens convida a la reflexió en aquest article

Els vull explicar un fet que em va passar l'altre dia a la meva feina. M'agradaria que ho llegissin sencer i em donessin la seva opinió, a veure si els sembla una situació normal:

Sóc cambrera, fa uns dies estava treballant en un bar, hi havia un munt de gent, tenia bastants taules a les quals atendre jo sola…en una taula estaven un senyor al costat d'una senyora i un nen, vaig intuir que eren la seva esposa i fill. L'home em va demanar un cafè sol, jo sense voler li vaig portar un cafè amb llet, crec que una errada així pot tenir-ho qualsevol i més amb tot el treball que tenia per a mi sola, no creuen?

Doncs quan li vaig portar el cafè, el senyor va començar a insultar-me, em va dir que sent dona no havia de dedicar-me a això, que la meva intenció era fastiguejar-li, que havia d'estar atenta a tot i fer-ho tot perfecte, que per això em pagaven…que sóc una ruca, una mala persona, que la meva mare és una p** per tenir una filla com jo… A més, el fill d'uns 7 anys, seguint els passos del seu pare, també va començar a insultar-me mentre el pare feliçment li aplaudia… la mare em deia coses com “sembla mentida que siguis dona”, sí, la mare…

Mentrestant van incitar la resta de clients perquè també s'unissin a ells, i així ho van fer. Van acabar tots insultant-me i fins i tot amenaçant-me, molts d'ells, curiosament, sense saber el motiu, però ho feien. Vaig intentar fer fora del bar al senyor i la gent es va alterar encara més, tots en contra meva. 

El més vergonyós és que no és la primera vegada que em passa, ni a mi ni als meus companys. No creuen que el més normal hagués estat que algun client s'aixequés i digués que no era forma de tractar a una persona que solament intenta fer el seu treball bé? I més encara quan aquest home té un fill al seu costat aprenent d'ell. Seria lògic que si intento fer fora a una persona així del bar, la gent m'ajudi en comptes de defensar-ho, em facin costat en comptes d'insultar-me i col·laborin en comptes de riure's… però a ells també els agrada el cafè sol.

Doncs això em passa sempre que vaig a treballar.

El problema és que no sóc cambrera, sóc àrbitre de futbol i això em passa tots els caps de setmana. Ara ho veuen normal, veritat? Doncs jo ho veig exactament igual, em sembla igual de greu una situació que una altra, però a vostès no. Si això em passa sent cambrera, veuran com una bogeria la reacció del client i probablement intentaran ajudar-me. Si em passa sent àrbitre, ho veuran com una cosa completament normal, que m'insultin, que m'amenacin… i ningú em defensarà.

De debò no creuen que tenen una imatge errònia de la figura de l'àrbitre? No crec que un cambrer li posi un cafè amb llet en comptes d'un cafè sol perquè té una comissió en cada ampolla de llet, igual que no crec que un àrbitre assenyali un fora de joc, una falta o un servei de banda a favor d'un equip perquè l’interessa que guanyi un o un altre. Jo no ho faig i estic cansada que se'm jutgi pels meus errors en un terreny de joc, que si els tinc sent cambrera, es vegi com alguna cosa comprensible, però si els tinc com àrbitre es vegi com una cosa personal i imperdonable. Fins i tot sent jugadora he fallat gols molt clars i mai per això m'han insultat, he fallat penals que l'àrbitre ha assenyalat… si l'àrbitre no ho hagués assenyalat, la gent parlaria que ens van robar un gol…

Quan era futbolista, la meva família anava a veure'm a tots els partits que podien, ara que sóc àrbitre no van a cap. Comprendran que per a una mare és molt difícil anar a veure a la seva filla, que l'estiguin insultant durant noranta minuts i no poder defensar-la… doncs per a una filla també és dur que la seva mare no pugui anar a veure-la arbitrar, ni veure com va progressant al món de l'arbitratge, només  perquè un grup de persones no ho permet.

Així és la vida d'un àrbitre, moltes vegades ens sentim molt més sols del que hauríem d’estar, i em cansa, em cansa molt que sembli que hi ha persones que només van per insultar-nos, que la gent del seu voltant se’n rigui del que ens diuen, en comptes de dir-los que callin…

Els demano per favor que recapacitin i pensin que els àrbitres som persones normals, que intentem fer el nostre treball tan bé com sigui possible. O creuen que jo marxo contenta a   casa si considero que he fallat en una decisió? A mi és a la primera que més li molesta fallar, encara que pensin el contrari. Alguns de vostès pensaran: “Ui, aquesta noia té raó, hauríem de canviar la nostra forma de veure els partits i de tractar a l'àrbitre” i quan jugui el Madrid o el Barcelona, seran els primers a insultar-ho, i quan arribin a un camp de Regional s'hauran oblidat de tot això i seguiran insultant a l'àrbitre de torn.

Sé que amb això no canviaré res, però almenys aporto el meu granet de sorra perquè la gent intenti empatitzar una miqueta més amb nosaltres. 

Ara segueixin veient-ho com alguna cosa normal, però al mi no em cap al cap que depenent del treball que tinguis es vegi bé o malament que la gent et pugui arribar a amenaçar per un simple error o decisió.

futbolcatalunya.com Copyright @ 2010-2015 // redaccio@futbolcatalunya.com